miércoles, 04 de octubre de 2006
Francesc Marc Álvaro ( En catalán)
Ofensa preventiva
Ara ha tocat el torn a la Deutsche Oper de Berlín. S’hi havia de reestrenar un muntatge de l’òpera Idomeneu, de Mozart, però la direcció del prestigiós teatre s’ha aplicat l’autocensura i ha decidit cancel·lar l’espectacle per preservar –diuen– la seguretat dels empleats i de les 2.000 persones que caben al pati de butaques. Es veu que la policia ha advertit que es podrien donar “alteracions” si les representacions tiraven endavant. El més curiós del cas és que aquest mateix muntatge havia estat en cartell del desembre del 2003 al maig del 2004 i no havia passat res. Què té de tan perillós aquesta producció firmada pel director Hans Neuenfels? Doncs que hi apareixen decapitats Jesucrist, Buda, el déu Posidó i Mahoma. I, segons tots els indicis, els islamistes radicals no es prendrien amb gaire humor aquesta llicència poètica. La cancellera Angela Merkel ha criticat la decisió de la Deutsche Oper i tots hem tornat a fer-nos les mateixes preguntes que ens vam fer quan van amenaçar de mort l’escriptor Salman Rushdie, quan van matar el cineasta Van Gogh, quan els fanàtics van boicotejar Dinamarca per unes caricatures i quan el papa Benet XVI ha hagut de disculpar-se mil vegades davant el món musulmà per una cita erudita.
Hem descobert de cop la prudència com a valor fonamental de la vida pública o és que tenim una por que ens caguem? Em sembla que tothom sap quina és la resposta correcta. Per tant, no desplacem el sentit d’aquesta mena de polèmiques cap a la fraseologia benpensant del diàleg interreligiós, la descoberta de l’altre, la tolerància i el respecte a les sensibilitats particulars. No ens fem trampes perquè ja som grans i, a Europa, portem segles intentant desempallegar-nos del dictat teocràtic i dels dogmes confessionals que pretenen controlar els individus en tots els ordres de la vida. Per tant, fem un urgent exercici de restitució del llenguatge i evitem la primera reculada que és la d’assumir els mots de l’enemic.
Estem parlant de por perquè parlem d’un xantatge explícit que uns determinats grups pretenen fer sobre el conjunt de la societat, fins al punt d’obligar-nos a abandonar valors que, per a nosaltres, són tan importants com la vida: l’exercici de la lliure expressió, la sobirania de les manifestacions artístiques, el dret a ser irreverents i a comunicar idees i opinions sense cap mena de censura. Ens estem ubicant molt perillosament en una zona covarda de deserció que anomenarem ofensa preventiva. Per evitar-nos aldarulls, amenaces i assassinats dels fanàtics hem començat a pensar com ells, a veure el món amb els seus ulls estúpids i criminals, a fer-nos solidaris de la seva brossa intel·lectual i moral. Així ho ha fet la pobra directora de la Deutsche Oper en aplicar l’autocensura per si de cas. El problema és que, amb gestos com aquests, Europa demostra una feblesa letal. Demostra que prefereix acotar el cap i assumir que tots som hostatges de la pitjor merda totalitària.
Ara ha tocat el torn a la Deutsche Oper de Berlín. S’hi havia de reestrenar un muntatge de l’òpera Idomeneu, de Mozart, però la direcció del prestigiós teatre s’ha aplicat l’autocensura i ha decidit cancel·lar l’espectacle per preservar –diuen– la seguretat dels empleats i de les 2.000 persones que caben al pati de butaques. Es veu que la policia ha advertit que es podrien donar “alteracions” si les representacions tiraven endavant. El més curiós del cas és que aquest mateix muntatge havia estat en cartell del desembre del 2003 al maig del 2004 i no havia passat res. Què té de tan perillós aquesta producció firmada pel director Hans Neuenfels? Doncs que hi apareixen decapitats Jesucrist, Buda, el déu Posidó i Mahoma. I, segons tots els indicis, els islamistes radicals no es prendrien amb gaire humor aquesta llicència poètica. La cancellera Angela Merkel ha criticat la decisió de la Deutsche Oper i tots hem tornat a fer-nos les mateixes preguntes que ens vam fer quan van amenaçar de mort l’escriptor Salman Rushdie, quan van matar el cineasta Van Gogh, quan els fanàtics van boicotejar Dinamarca per unes caricatures i quan el papa Benet XVI ha hagut de disculpar-se mil vegades davant el món musulmà per una cita erudita.
Hem descobert de cop la prudència com a valor fonamental de la vida pública o és que tenim una por que ens caguem? Em sembla que tothom sap quina és la resposta correcta. Per tant, no desplacem el sentit d’aquesta mena de polèmiques cap a la fraseologia benpensant del diàleg interreligiós, la descoberta de l’altre, la tolerància i el respecte a les sensibilitats particulars. No ens fem trampes perquè ja som grans i, a Europa, portem segles intentant desempallegar-nos del dictat teocràtic i dels dogmes confessionals que pretenen controlar els individus en tots els ordres de la vida. Per tant, fem un urgent exercici de restitució del llenguatge i evitem la primera reculada que és la d’assumir els mots de l’enemic.
Estem parlant de por perquè parlem d’un xantatge explícit que uns determinats grups pretenen fer sobre el conjunt de la societat, fins al punt d’obligar-nos a abandonar valors que, per a nosaltres, són tan importants com la vida: l’exercici de la lliure expressió, la sobirania de les manifestacions artístiques, el dret a ser irreverents i a comunicar idees i opinions sense cap mena de censura. Ens estem ubicant molt perillosament en una zona covarda de deserció que anomenarem ofensa preventiva. Per evitar-nos aldarulls, amenaces i assassinats dels fanàtics hem començat a pensar com ells, a veure el món amb els seus ulls estúpids i criminals, a fer-nos solidaris de la seva brossa intel·lectual i moral. Així ho ha fet la pobra directora de la Deutsche Oper en aplicar l’autocensura per si de cas. El problema és que, amb gestos com aquests, Europa demostra una feblesa letal. Demostra que prefereix acotar el cap i assumir que tots som hostatges de la pitjor merda totalitària.
